Morfologia Natural-Història urbanística- Castelló

Castelló està situada en una ampla plana litoral derivada del delta del riu Millars. Pràcticament tot el terme municipal és pla, sense cap accident orogràfic destacable. Nomes a la seua part occidental hi ha petites elevacions magnificades per la mitologia local com la Penyeta Roja o la Torreta. Una rambla seca, el riu Sec volteja el seu extrem nord sense suposar un veritable impediment.

Malgrat això les poblacions veïnes de Benicàssim i Borriol presenten una orografia mes abrupta i sobretot la serralada del Desert de les Palmes que arriba als 736 m molt prop de la mar, protegeix la Plana dels vents de tramuntana i li donen un clima suau.

La part litoral ha sigut històricament una marjaleria que es va dessecar la segona meitat del segle passat quan va deixar-se de cultivar l’arròs.

Encara que el terme limita amb el mar i hi ha un barri marítim i un port de mercaderies i de pesca important, la ciutat de Castelló és més agrícola que marinera.

De fet, la principal limitació al creixement urbanístic de Castelló ha estat la dedicació prioritària del sòl a l’activitat agrícola. Això va obligar a que la inevitable expansió vinculada al fet de ser capital de la província es va fer en “vertical” o en petites agrupacions suburbanes en terrenys de poc valor on el cultiu dels cítrics no era viable. La crisi d’aquesta activitat als darrers anys del segle passat ha deixat molt d’espai disponible per l’edificació i ha motivat una ocupació important als anys de la bombolla i dels centres comercials. Tot i això, Castelló no ha arribat mai a ser una ciutat extensa com la seua orografia fàcil augurava.

Una altra característica que ha marcat el desenvolupament urbà de Castelló es el seu traçat longitudinal. Encara que te un petit nucli “central” al voltant de la catedral, l’ajuntament i el mercat, és una ciutat lineal caracteritzada per tenir molts carrers que van de nord a sud paral·lels als eixos de la carretera i el ferrocarril. I per la contra, no hi ha cap carrer que tinga un sentit transversal, excepte un vial de vianants que travessa el centre de la ciutat (el carrer Colon). Aquesta linealitat es gairebé una condemna. Fins i tot els nous barris segueixen el mateix eix i funcionen com a muralla que separa Castelló del mar en lloc d’haver estat plantejats com obertures cap a l’est.