Els plans de creixement de la ciutat durant la democracia
Els primers anys de la democràcia portaren també a Castelló, l’interès pels espais verds i es l’època de la creació d’un nou parc a Rafalafena, de la restitució de l’ampla zona verda de El Pinar, vora la platja, per a l’ús ciutadà i de la dignificació de desenes de places que quedaven entre les costures del teixit urbà. El resultat és desconcertant pel mateix eclecticisme estètic de les intervencions que són molt desiguals.
També és el temps de les restriccions del trànsit i de les primeres temptatives i resistències a la peatonalització dels carrers cèntrics.
Pel que fa a l’ampliació del teixit urbà, els primers ajuntaments de la democràcia completen la urbanització dels plans del tardo-franquisme. Fan però, una interpretació tolerant dels programes constructius i promouen uns volums d’edificació excessius.
És un urbanisme de “regateo” on sobre els plans ja fets se n’afegeix alguna altura més o es retallen sòls dotacionals fins a arribar a un resultat diferent del plantejat.
La recerca de sòl edificable s’estén ara a ambdos extrems del eix transversal castellonenc. “Cara a València”, és a dir a l’extrem sud de la ciutat es dissenya el PERI 18 en les partides de Fadrell i Censal. Es planteja com un conjunt d’edificis que ocupen cadascú un solar gran, amb zones recreatives comuns tancades. Hi ha un parc i espais dotacionals. Cada promoció és exempta i no formen illes de cases agrupades. “ Cara a Barcelona”, es a dir cap al nord de la ciutat es planteja la prolongació de la avinguda Caputxins seguint novament el recorregut de la Sèquia Major fins arribar al llit del Riu Sec. La disponibilitat de sòl edificable és menor i el vials preexistents no permeten un desenvolupament similar al PERI 18 i el resultat és un barri compacte amb carrers estrets. Un desenvolupament similar s’ha donat en els terrenys situats entre la Gran Via i l’avinguda de València.(1)
Un altre espai que restà lliure a la construcció son uns terrenys industrials situats al nord del Grau, ocupats per industries químiques i el dipòsits de CAMPSA. La urbanització d’aquests terrenys va ser més tardana. Aquí es va optar per un model mixt. Una part es va dedicar a habitatges unifamiliars adossats que es van estendre com una catifa a la part de darrere de el Pinar i la construcció de blocs compactes, novament exempts però a zones comuns compartides i obertes.
Seguint l’exemple d’altres ciutats portuàries, Castelló i en concret el seu barri mariner de el Grau, va ocupar els terrenys del moll comercial, bàsicament per activitats d’oci.
Els anys de la bombolla, l’extensió de Castelló ha sigut vertiginosa. Ha crescut cap el sud en direcció a Almassora i Vila-real, cap a la mar, cap al nord i per primera vegada d’una manera planificada cap a l’Oest.
Cap Almassora la solució adoptada ha estat la continuació, mes abigarrada, del model del PERI 18. Les intervencions cap a Vila-real han consistit en la creació d’un ampli espai destinat originàriament a ser la “Ciutat del Transport” amb un ús industrial, però que ha acabat sent ocupada per centres comercials.
En la prolongació cap al nord anomenada el PAU Lledó ha generat un barri d’habitatges unifamiliars, majoritàriament adossats, que ha quedat de moment inacabat en el espai que queda entre les noves rondes i el centre.(2)
L’ampliació cap al mar, el PAU Gumbau, és un bulevard transversal que forma una muralla que separa Castelló del mar. Es el màxim exponent de l’urbanisme de “regateo” on les alçades dels edificis han pujat en cada nova presentació dels plans.(3)
Finalment, el soterrament de la via del ferrocarril i els nous recorreguts de la carretera nacional 340 mes allunyats de la ciutat en successives circumval·lacions van permetre per fi a Castelló créixer cap a dins. El nucli d’aquesta operació és el campus de la Universitat Jaume I, situat entre les carreteres de Borriol i d’Alcora. Entre el Campus i el riu s’ha fet un nou barri d’una estructura difícil de descriure. En aquesta ocasió son solars edificats a ras de carrer, sense espais comuns i distribuïts en una xarxa de carrers entre circulars i radials que intenten adaptar-se a la forma triangular de l’espai disponible.(4)
Els terrenys alliberats pel soterrament de la via, una llarga línia, eixamplada als solars de l’antiga estació no varen tenir mes ús que la construcció de “El Corte Inglés” i alguns edificis al seu voltant.
Tota aquesta planificació urbanística va ser saltejada per la col·locació de diferents edificis de diferent qualitat estètica. El Museu de Belles Arts de Mansilla-Tuñón, l’Auditori i Palau de Congressos de C.Ferrater, l’Espai d’Art Contemporani i el Conservatori, la seu del IMPIVA, algunes instal·lacions esportives com les Piscina Provincial i Municipal, el Paranimf i altres seus menors de la Universitat, la nova comissaria de Policia i el IES de La Plana poden ser els mes significatius. També s’ha rehabilitat el Teatre Provincial, la Casa dels Caragols i la Llotja del Cànem.
Tot açò per allotjar una població que ha crescut fins a arribar als 190000 habitants impensables en la tranquil·la ciutat provinciana de 70000 habitants dels anys 60.
