Els Plans Urbanístics de Castelló III

L'urbanisme sense planificar

Una part important de la realitat urbanística de Castelló és aliena a qualsevol planificació.

Aquest urbanisme espontani crea en primer lloc la primera trama urbana. Una plaça central on se situa l’Ajuntament, el Mercat, la Església i la Llotja, una carrer Major en sentit longitudinal i una successió de carrers principals i ravals. No hi ha estrictament a Castelló un barri antic o medieval, ni edificacions d’aquella època, però la estructura dels carrers cèntrics si que és original. De fet al centre històric de la ciutat s’ha construït sempre i no ha hagut cap protecció del patrimoni fins fa poc. Edificis d’horrenda factura com la seu de la Caixa d’Estalvis o el Banc de Santander s’alcen al bell mig del cas històric. A més a més, a Castelló a penes hi ha una dotzena d’edificis anteriors a 1800.

L’expansió espontània de Castelló era en extensió i les cases anaven adossant-se una a l’altra al llarg dels carrers. Això determina una tipologia del cadastre molt característica. Façanes molt estretes, suficients per a l’entrada d’un carro i parcel·les molt llargues limiten de manera irregular amb la part de darrere d’un solar similar que dona a l’altre carrer. Son cases d’una o dos plantes en la part anterior i amb corrals i patis a la posterior. Les cases se recolzen unes a les altres com si foren fitxes de dominó.

De esta manera un vianant per Castelló pot trobar carrers amb fileres de cases d’una planta relativament homogènies, altres on les alçades van alternant-se entre una i vuit plantes, edificis construïts sobre solars que agrupen diferents finques i en les que, ocasionalment queda una entre mig o façanes alçades a un carrer amb els patis sobreeixint sobre les cases del carrer posterior. Aquesta caòtic skyline resta encara com la principal característica de la tipologia urbana castellonenca.

L’arribada de immigrants a la capital de la província als anys 50 i 60 va donar lloc a una altra forma d’urbanisme espontani del qual parlarem a altre post. Els “grupos”.

Una altra urbanització no planificada correspon a les cases de vacances dels voltants de Castelló. Moltes famílies del patriciat castellonenc disposaven de cases d’estiueig. La major part eren edificacions en terrenys agrícoles i tenien la denominació autòctona de l’alqueria i la mes local encara de “maset” (diminutiu de mas o masia). Masets i alqueries es distribuïen en tres zones principals. Una era les partides situades “mes enllà” de la via del tren, altres se situaven a la platja i els marjals entre Castelló i Almassora en l’anomenat Serrallo i un petit grup en la platja i sobretot la marjaleria entre Castelló i Benicàssim.

L’ús industrial i la invasió per la trama urbana de les partides situades a l’oest varen acabar en aquest assentament on encara resisteixen algunes “alqueries”. En una d’elles estava la meua escoleta (escola infantil). La construcció entre els anys 60 i 70 d’un polígon industrial petroquímic al Serrallo va conduir a l’abandonament d’aquesta part per a l’ús estiuenc.

L’únic territori que va restar per a omplir-lo de masets va ser l’ampla marjal al NE del nucli urbà. La Marjaleria era una zona insalubre dedicada al cultiu de l’arròs fins la seua dessecació. Però una volta es va començar la seua ocupació urbanística va ser inaturable.

Aprofitant com a vials els camins agrícoles i com a clavegueres les sèquies, la Marjaleria es va parcel·lar sense cap planificación. A aquestes parcel·les es va construir un veritable catàleg d’habitatges que van des del barraquisme al kitsch. La major part són edificacions auto construïts, però també hi ha “promocions” ofertades per empreses constructores. L’ocupació de la Marjaleria és tan important que se sol dir que el vot dels que hi tenen masets és determinant per a arribar a l’alcaldia de la ciutat.

La història de la Marjaleria amb les seus vessants sociològics, polítics, antropològics, estètics i alguna vegada urbanístics està encara per concloure.