Algo se mueve en CS

y un blog interesante sobre otras cosas que se mueven por Castellón

http://algosemueveencs.blogspot.com/

Estructura i morfología urbana. Castelló

L’estructura urbanística de Castelló por definir-se com una ciutat “de carretera”, es a dir construida al llarg d’un eix de comunicació longitudinal delineat en paral·lel per la via del ferrocarril i la carretera València-Barcelona. Més o menys engrossat i amb alguna temptativa de crear eixos radials o longitudinals Castelló és avui encara una ciutat que “funciona” “on the road”

Comparació Barcelona-Castelló

De les barraques als “grupos”.

El tòpic triat per a desenrotllar el tema és comparar les diferents maneres en què ambdues ciutats varen respondre a les necessitats d’allotjament derivades de l’arribada dels immigrants als anys 50 i 60 del segle passat.

Hi ha òbviament una diferencia quantitativa. L’atracció de Barcelona era major i també el percentatge de nous arribats en relació a la població autòctona. Castelló no oferia tanta possibilitat d’ocupació. De fet també hi ha gent que va emigrar des de Castelló, sobre tot des de les seues comarques interiors, més deprivades, cap a Barcelona. Sobre tot d’aquelles amb una certa activitat industrial vinculada al sector tèxtil com Morella o Vilafranca.

Una altra diferència és geogràfica. Els nous vinguts a Castelló durant l’època del “desarrollismo” venien sobretot de la mateixa província, encara que també hi havia contingents d’altres territoris de l’estat (com ara pescadors andalusos a El Grao) o jornalers de la Mancha per a les explotacions agrícoles.

A Castelló, de manera similar a Barcelona, alguns immigrants van construir barraques, però va ser un fenomen transitori. De fet les poques que hi havia varen ser arrossegades per una de les esporàdiques i inusitades inundacions del riu Sec a principi dels anys 60. La forma habitual d’allotjament van ser “els grupos”. Són agrupaments d’habitatges unifamiliars o d’escassa alçada, situats a terrenys perifèrics de la ciutat, sobre tot a la seua vessant interior, de menys valor agrícola. La major part de les edificacions són auto construïdes, però amb un nivell de qualitat constructiva superior a les barraques.

Als “grupos” conviuen persones de la mateixa procedència geogràfica, molts del mateix poble de la província d’on han vingut. Són agrupacions petites d’escassa densitat i homogènies i separades unes de les altres. En realitat són petits poblets.

La seua evolució no ha sigut la demolició, com les barraques barcelonines ni el reallotjament dels seus habitants en promocions d’habitatge protegit. Al contrari, els “grupos” s’han consolidat com entitats de població i amb el temps han anant millorant i se’ls ha dotat de serveis com ara escoles, centres de salut i comunicacions amb el centre de la ciutat. Són entitats massa petites per a tenir tinències d’alcaldia però suficients per a mantenir un certa organització ciutadana i fins i tot una identitat.

El que no ha canviat es la seua situació entre carreteres, vies i circumval·lacions.

Els Plans Urbanístics de Castelló III

L'urbanisme sense planificar

Una part important de la realitat urbanística de Castelló és aliena a qualsevol planificació.

Aquest urbanisme espontani crea en primer lloc la primera trama urbana. Una plaça central on se situa l’Ajuntament, el Mercat, la Església i la Llotja, una carrer Major en sentit longitudinal i una successió de carrers principals i ravals. No hi ha estrictament a Castelló un barri antic o medieval, ni edificacions d’aquella època, però la estructura dels carrers cèntrics si que és original. De fet al centre històric de la ciutat s’ha construït sempre i no ha hagut cap protecció del patrimoni fins fa poc. Edificis d’horrenda factura com la seu de la Caixa d’Estalvis o el Banc de Santander s’alcen al bell mig del cas històric. A més a més, a Castelló a penes hi ha una dotzena d’edificis anteriors a 1800.

L’expansió espontània de Castelló era en extensió i les cases anaven adossant-se una a l’altra al llarg dels carrers. Això determina una tipologia del cadastre molt característica. Façanes molt estretes, suficients per a l’entrada d’un carro i parcel·les molt llargues limiten de manera irregular amb la part de darrere d’un solar similar que dona a l’altre carrer. Son cases d’una o dos plantes en la part anterior i amb corrals i patis a la posterior. Les cases se recolzen unes a les altres com si foren fitxes de dominó.

De esta manera un vianant per Castelló pot trobar carrers amb fileres de cases d’una planta relativament homogènies, altres on les alçades van alternant-se entre una i vuit plantes, edificis construïts sobre solars que agrupen diferents finques i en les que, ocasionalment queda una entre mig o façanes alçades a un carrer amb els patis sobreeixint sobre les cases del carrer posterior. Aquesta caòtic skyline resta encara com la principal característica de la tipologia urbana castellonenca.

L’arribada de immigrants a la capital de la província als anys 50 i 60 va donar lloc a una altra forma d’urbanisme espontani del qual parlarem a altre post. Els “grupos”.

Una altra urbanització no planificada correspon a les cases de vacances dels voltants de Castelló. Moltes famílies del patriciat castellonenc disposaven de cases d’estiueig. La major part eren edificacions en terrenys agrícoles i tenien la denominació autòctona de l’alqueria i la mes local encara de “maset” (diminutiu de mas o masia). Masets i alqueries es distribuïen en tres zones principals. Una era les partides situades “mes enllà” de la via del tren, altres se situaven a la platja i els marjals entre Castelló i Almassora en l’anomenat Serrallo i un petit grup en la platja i sobretot la marjaleria entre Castelló i Benicàssim.

L’ús industrial i la invasió per la trama urbana de les partides situades a l’oest varen acabar en aquest assentament on encara resisteixen algunes “alqueries”. En una d’elles estava la meua escoleta (escola infantil). La construcció entre els anys 60 i 70 d’un polígon industrial petroquímic al Serrallo va conduir a l’abandonament d’aquesta part per a l’ús estiuenc.

L’únic territori que va restar per a omplir-lo de masets va ser l’ampla marjal al NE del nucli urbà. La Marjaleria era una zona insalubre dedicada al cultiu de l’arròs fins la seua dessecació. Però una volta es va començar la seua ocupació urbanística va ser inaturable.

Aprofitant com a vials els camins agrícoles i com a clavegueres les sèquies, la Marjaleria es va parcel·lar sense cap planificación. A aquestes parcel·les es va construir un veritable catàleg d’habitatges que van des del barraquisme al kitsch. La major part són edificacions auto construïts, però també hi ha “promocions” ofertades per empreses constructores. L’ocupació de la Marjaleria és tan important que se sol dir que el vot dels que hi tenen masets és determinant per a arribar a l’alcaldia de la ciutat.

La història de la Marjaleria amb les seus vessants sociològics, polítics, antropològics, estètics i alguna vegada urbanístics està encara per concloure.

Plans urbanístics a Castelló II

Els plans de creixement de la ciutat durant la democracia

Els primers anys de la democràcia portaren també a Castelló, l’interès pels espais verds i es l’època de la creació d’un nou parc a Rafalafena, de la restitució de l’ampla zona verda de El Pinar, vora la platja, per a l’ús ciutadà i de la dignificació de desenes de places que quedaven entre les costures del teixit urbà. El resultat és desconcertant pel mateix eclecticisme estètic de les intervencions que són molt desiguals.

També és el temps de les restriccions del trànsit i de les primeres temptatives i resistències a la peatonalització dels carrers cèntrics.

Pel que fa a l’ampliació del teixit urbà, els primers ajuntaments de la democràcia completen la urbanització dels plans del tardo-franquisme. Fan però, una interpretació tolerant dels programes constructius i promouen uns volums d’edificació excessius.

És un urbanisme de “regateo” on sobre els plans ja fets se n’afegeix alguna altura més o es retallen sòls dotacionals fins a arribar a un resultat diferent del plantejat.

La recerca de sòl edificable s’estén ara a ambdos extrems del eix transversal castellonenc. “Cara a València”, és a dir a l’extrem sud de la ciutat es dissenya el PERI 18 en les partides de Fadrell i Censal. Es planteja com un conjunt d’edificis que ocupen cadascú un solar gran, amb zones recreatives comuns tancades. Hi ha un parc i espais dotacionals. Cada promoció és exempta i no formen illes de cases agrupades. “ Cara a Barcelona”, es a dir cap al nord de la ciutat es planteja la prolongació de la avinguda Caputxins seguint novament el recorregut de la Sèquia Major fins arribar al llit del Riu Sec. La disponibilitat de sòl edificable és menor i el vials preexistents no permeten un desenvolupament similar al PERI 18 i el resultat és un barri compacte amb carrers estrets. Un desenvolupament similar s’ha donat en els terrenys situats entre la Gran Via i l’avinguda de València.(1)

Un altre espai que restà lliure a la construcció son uns terrenys industrials situats al nord del Grau, ocupats per industries químiques i el dipòsits de CAMPSA. La urbanització d’aquests terrenys va ser més tardana. Aquí es va optar per un model mixt. Una part es va dedicar a habitatges unifamiliars adossats que es van estendre com una catifa a la part de darrere de el Pinar i la construcció de blocs compactes, novament exempts però a zones comuns compartides i obertes.

Seguint l’exemple d’altres ciutats portuàries, Castelló i en concret el seu barri mariner de el Grau, va ocupar els terrenys del moll comercial, bàsicament per activitats d’oci.

Els anys de la bombolla, l’extensió de Castelló ha sigut vertiginosa. Ha crescut cap el sud en direcció a Almassora i Vila-real, cap a la mar, cap al nord i per primera vegada d’una manera planificada cap a l’Oest.

Cap Almassora la solució adoptada ha estat la continuació, mes abigarrada, del model del PERI 18. Les intervencions cap a Vila-real han consistit en la creació d’un ampli espai destinat originàriament a ser la “Ciutat del Transport” amb un ús industrial, però que ha acabat sent ocupada per centres comercials.

En la prolongació cap al nord anomenada el PAU Lledó ha generat un barri d’habitatges unifamiliars, majoritàriament adossats, que ha quedat de moment inacabat en el espai que queda entre les noves rondes i el centre.(2)

L’ampliació cap al mar, el PAU Gumbau, és un bulevard transversal que forma una muralla que separa Castelló del mar. Es el màxim exponent de l’urbanisme de “regateo” on les alçades dels edificis han pujat en cada nova presentació dels plans.(3)

Finalment, el soterrament de la via del ferrocarril i els nous recorreguts de la carretera nacional 340 mes allunyats de la ciutat en successives circumval·lacions van permetre per fi a Castelló créixer cap a dins. El nucli d’aquesta operació és el campus de la Universitat Jaume I, situat entre les carreteres de Borriol i d’Alcora. Entre el Campus i el riu s’ha fet un nou barri d’una estructura difícil de descriure. En aquesta ocasió son solars edificats a ras de carrer, sense espais comuns i distribuïts en una xarxa de carrers entre circulars i radials que intenten adaptar-se a la forma triangular de l’espai disponible.(4)

Els terrenys alliberats pel soterrament de la via, una llarga línia, eixamplada als solars de l’antiga estació no varen tenir mes ús que la construcció de “El Corte Inglés” i alguns edificis al seu voltant.

Tota aquesta planificació urbanística va ser saltejada per la col·locació de diferents edificis de diferent qualitat estètica. El Museu de Belles Arts de Mansilla-Tuñón, l’Auditori i Palau de Congressos de C.Ferrater, l’Espai d’Art Contemporani i el Conservatori, la seu del IMPIVA, algunes instal·lacions esportives com les Piscina Provincial i Municipal, el Paranimf i altres seus menors de la Universitat, la nova comissaria de Policia i el IES de La Plana poden ser els mes significatius. També s’ha rehabilitat el Teatre Provincial, la Casa dels Caragols i la Llotja del Cànem.

Tot açò per allotjar una població que ha crescut fins a arribar als 190000 habitants impensables en la tranquil·la ciutat provinciana de 70000 habitants dels anys 60.

Plans urbanístics a Castelló I

Els plans de creixement de la ciutat durant el franquisme

El creixement urbanístic de Castelló ha estat escassament planificat i ha vingut sempre determinat per improvisacions, criteris d’oportunitat i pressions externes més que per un propòsit o idea de ciutat.

Però si que són detectables en la seua trama urbana algunes actuacions parcials e incompletes que resten com a fòssils estratigràfics dels intents de planificació.

Abans de la guerra civil, la creació de l’Institut d’Ensenyament Mitja va servir d’excusa per a una intervenció urbanística de caire higienista i decimonòmic: l’obertura de la plaça del Rei que va passar a ser l’avinguda del Rei. La intervenció convertia també en terreny urbà l’antic “Hort dels Corders”. La seua intenció era obrir un ampli “bulevard” que travessare Castelló longitudinalment. El projecte va acabar taponat pels seus dos extrems però almenys va deixar espai a l’Institut i, després de la guerra als edificis de la Telefònica i de Correus, un casino mercantil i a la “Casa Gran” que allotjava el “Instituto Nacional de Previsión”.

1 http://maps.google.es/maps/myplaces?ll=39.986241,-0.040163&spn=0.002285,0.003959&vpsrc=6&ctz=-60&t=h&z=18

Una porció de terreny al SE de la ciutat, que estava ocupada per magatzems agrícoles i industrials va ser urbanitzada també als anys 50 i 60 amb un model de “Eixample”. Es a dir, illes de cases quadrangulars amb un pati interior. El projecte limitava amb els barris vells per un carrer-carretera i amb la perifèria amb una nova avinguda (òbviament longitudinal) que es la “Diagonal” del projecte. Tot a una escala diminuta. I, novament incompleta. Encara avui coexisteixen al mateix espai les illes de cases amb els magatzems.

2http://maps.google.es/maps?q=Castell%C3%B3n+de+la+Plana&hl=es&ie=UTF8&ll=39.979882,-0.042733&spn=0.004571,0.007918&sll=41.390139,2.145042&sspn=0.008951,0.015836&vpsrc=6&hnear=Castell%C3%B3n+de+la+Plana,+Castell%C3%B3n,+Comunidad+Valenciana&t=h&z=17

Simultàniament, les promotores del regim franquista (Instituto Nacional de la Vivienda, Obra Sindical 18 de Julio), estimularen la construcció de vivendes socials. Es tracta de edificacions de pèssima qualitat constructiva, però en agrupaments homogenis i d’un disseny arquitectònic avantguardista per a una societat provinciana com la castellonenca.

Aquestes promocions es connectaren amb el centre amb una nova avinguda on s’edificaren també els edificis oficials del nou regim com ara la “Secretaria Provincial del Movimiento”, o la “Dirección Provincial de Sanidad” que són bons exemples d’arquitectura franquista. El primer en la tradició feixista italiana i el segon del costumisme folklòric andalús. També hi ha una escola amb l’estil unificador del Ministerio de Educación Nacional.

3http://maps.google.es/maps?q=Castell%C3%B3n+de+la+Plana&hl=es&ie=UTF8&ll=39.985452,-0.032052&spn=0.002285,0.003959&sll=41.390139,2.145042&sspn=0.008951,0.015836&vpsrc=6&hnear=Castell%C3%B3n+de+la+Plana,+Castell%C3%B3n,+Comunidad+Valenciana&t=h&z=18

També és de l’època franquista l’aprofitament urbà del soterrament de la “Sèquia Major” de Castelló que travessava la ciutat i fins i tot donava servei a uns molins hidràulics. L’emblema d’aquesta operació és la Plaça Maria Agustina on s’alçaren els altres dos edificis d’arquitectura franquista de Castelló, el neoherrerià “Gobierno Civil” i l’edifici de la Organización Nacional de Sindicatos.

4http://maps.google.es/maps?q=Castell%C3%B3n+de+la+Plana&hl=es&ie=UTF8&ll=39.988416,-0.034225&spn=0.002285,0.003959&sll=41.390139,2.145042&sspn=0.008951,0.015836&vpsrc=6&hnear=Castell%C3%B3n+de+la+Plana,+Castell%C3%B3n,+Comunidad+Valenciana&t=h&z=18

El tardo franquisme portà la urbanització de la partida de Rafalafena, que va ser el projecte mes pensat i durador i que ha guiat la creació d’habitatges i espais dotacionals fins als anys recents. Encara que el projecte es va pervertir als primers anys de la democràcia amb l’edificació en altura d’alguns dels seus solars i novament per la mala qualitat constructiva, el barri és encara la única trama urbana de la ciutat que no ha quedat frustrada.

5http://maps.google.es/maps?q=Castell%C3%B3n+de+la+Plana&hl=es&ie=UTF8&ll=39.990183,-0.028571&spn=0.00457,0.007918&sll=41.390139,2.145042&sspn=0.008951,0.015836&vpsrc=6&hnear=Castell%C3%B3n+de+la+Plana,+Castell%C3%B3n,+Comunidad+Valenciana&t=h&z=17

Els primers anys de la democràcia portaren també a Castelló l’interès pels espais verds i es la època de la creació d’un nou parc a Rafalafena i de la dignificació de desenes de places que quedaven entre les costures del teixit urbà.